Escaquejant Escaquejant
Escaquejant
 
FAQ :: Buscar :: Llista de Membres :: Grups d'Usuaris :: Registrar-se
Perfil :: Inicia una sessió per veure els teus missatges privats :: Iniciar Sessió (amb usuari/password d'escaquejant.com)

Segrest de vici

 
Publicar un tema nou   Respondre al tema    Índex del Fòrum de Escaquejant -> Relats
Veure tema anterior :: Veure tema següent  
Autor Missatge
llpages



Registrat: 13 Des 2005
Missatges: 302

MissatgePublicat: Ds Nov 10, 2012 7:20 am    Assumpte: Segrest de vici Respondre citant

La ciutat en va plena, però el rumor encara no ha saltat als diaris. El cas és que uns quants homes han estat segrestats temporalment el mateix dia, si és que trobar-los a faltar de casa per unes hores es pot qualificar de segrest. Sorprenentment, és la tercera vegada en mes i mig que passen per aquesta privació de llibertat i, més esglaiador encara, les víctimes són si fa no fa sempre les mateixes. En tots els casos reportats fins ara, els fets es succeïen de manera similar: l’home que havia de ser a casa per sopar apareixia a l’alba, aparentment en bon estat però amb el cap trasbalsat, que era del tot incapaç de recordar què li havia passat durant aquella nit. Afirmava una manifesta violació de la voluntat, però era incapaç de recuperar la memòria dels esdeveniments. La parella, no cal dir-ho, s’havia adreçat a l’autoritat així que havia superat un estat d’histèria inicial, just quan a la feina li asseguraven que el treballador havia deixat el despatx puntualment, com cada dia, i ja n’havien perdut el rastre. La policia solament havia pogut aplegar uns indicis tan sòlids com intranscendents: el segrestat recordava que havia pujat a un taxi, el qual l’havia deixat abandonat lluny del seu barri de matinada, però tenia la ment en blanc així que se li demanava pel que havia passat durant el trajecte. Curiosament, els afectats es reduïen al sexe masculí i no presentaven cap signe de maltractament físic. L’amnèsia esmentada i una presència física externa ben poc alterada (cabells un xic esbullats, roba una mica rebregada) deixava qualsevol denúncia en paper mullat per manca de proves incriminatòries, amb la cartera que seguia formant part de l’equipatge personal, tot i que cap dels segrestats tenia present l’estat de comptes ni abans ni després de l’hipotètic rapte (homes…). Val a dir que l’absència de cap acte violent tranquil•litzava lleugerament l’opinió pública, però a la vegada feia créixer la curiositat per esbrinar els fets. Com tot allò que t’afecta negativament i que no té cap explicació, encara que t’ho intentis agafar per la bona banda, al capdavall acaba posant-te dels nervis si no s’aclareix aviat.
Els taxistes, no cal dir-ho, també es trobaven en un estat de consternació generalitzat, que no entenien que figuressin a la part alta dels sospitosos per un crim no consumat; i cap dels interpel•lats en sabia res de res, fent-se l’orni així que començava l’interrogatori. Malgrat que les víctimes procedien de la mateixa barriada, aviat es va veure clar que, donat que aquesta era massa gran, els efectius policials eren els que eren i del tot insuficients per a controlar el parc de taxis de la zona i, evidentment molt menys encara, la població masculina adulta d’un raval.
Els psicòlegs municipals van desistir aviat d’atendre les víctimes, que si bé mostraven algun símptoma d’insomni l’endemà del segrest, dormien com lirons passades quaranta-vuit hores dels fets. I les dones d’aquests, després d’unes tàpsies de valeriana amb terrossos de sucre sucats en aigua del Carme, recuperaven la serenor en veure que els seus homes estaven sans i estalvis. Això sí, ningú havia estat capaç d’arrencar-los cap detall que ajudés a la investigació, ni el més mínim indici que donés llum a un afer pel cap baix misteriós.
Els parapsicòlegs també hi deien la seva, que van adonar-se de seguida del filó que tenien davant. Abducció extraterrestre? Maledicció dirigida? Experiment de grup dissenyat per una ment superior? Mentre durés el signe d’interrogació sobre el tema, la presència dels mèdiums era requerida en qualsevol dels fòrums públics, ja fossin articles al diari o en revistes especialitzades, debats televisius o entrevistes radiofòniques, vessant unes opinions més properes al disbarat que a un raonament lògic. En aquestes difusions de l’estat de la qüestió, alguns dels homes involucrats van accedir a comparèixer als platós per explicar llur experiència, però els índexs d’audiència van caure en picat així que es va veure que no aportaven cap declaració sucosa a la curiositat morbosa, que tots coincidien en parlar de les característiques del taxi que els havia recollit a petició seva: en cada cas l’automòbil anava proveït de la pantalla transparent de plexiglàs que separa el client del conductor per preservar el darrer de qualsevol agressió, i amb prou feines recordaven res més. Si els segrestos no fossin reiteratius en el temps, la palesa manca de nous elements esclaridors hauria mort el tema per autoimmolació.


* * *

És conegut que les dones són clarament més resolutives que els homes davant d’un conflicte, agafant el toro per les banyes a les primeres de canvi. Allà on un mascle identifica un problema, fa els possibles per difuminar-lo, diluir-lo i marejar la perdiu fins perbocar abans de decidir què cal fer per a solucionar-ho. Aquesta actitud maimona es troba a les antípodes de la de les dones, sempre a punt d’arromangar-se les mànigues, decidides en fer que la situació es capgiri a favor seu per una intervenció llampec al nucli de l’assumpte. Precisament aquesta era la predisposició de la Sara, alleugerida en veure que en Miquel havia tornat a casa a la sortida del sol, però massa curiosa com per deixar el cas per tancat. I més encara si, múrria com era, la seva sospita era greu: en Miquel li amagava alguna cosa. Escudat en la desmemòria comuna dels segrestats, ni amb les pessigolles precoitals aconseguia que se li escapés un mot delatador, un gest acusatori o una reacció en fals que obrís una esquerda en l’hermetisme que envoltava l’afer. Per això havia determinat de passar a l’acció i d’erigir-se en l’heroïna que arrenqués la careta al misteriós comportament masculí.
Abillada amb un vestit jaqueta de tall impecable, enfundada en una gavardina clàssica, amb capell d’ala que li cobreix parcialment el monyo recollit amb traça per sobre del clatell, enfila el carrer que sap concorregut de taxis quan els espectacles nocturns baixen el teló. Només aixeca el braç per aturar-lo quan en veu un amb el separador de plàstic indispensable, que ni així sap del cert que la meni allà on comença l’aventura viril.
Entra al vehicle, tanca la porta i no té temps de dir la seva destinació, que el taxi arrenca així que els pestells de seguretat s’activen per control remot. Protegida amb guants de pell, procura no moure’s gaire per no aixecar sospites i perquè s’adona que potser està en el bon camí: el conductor ni tomba el cap ni diu res, sembla concentrat en la seva feina com si estigués al capdavant d’una missió d’alt risc. La Sara quasi té claustrofòbia en el petit espai que ocupa, talment com felí engabiat. Està espantada, el ritme cardíac accelerat, que malgrat els protagonistes de les desaparicions temporals tornen sencers, no saber-ne res de l’episodi que acaba d’engegar la preocupa cada cop més. I si canvien les tornes pel fet de ser una dona? Dubta de si s’ha extralimitat en la seva gosadia, però arribarà fins al final.
El viatge pels carrers de la ciutat no sembla que tingui fi. El xofer té una habilitat especial en creuar els semàfors en àmbar, sembla conèixer el recorregut d’esma, li fa l’efecte que està ben bé dins d’un cotxe teledirigit. Quan és a punt de cridar per a veure si pot rebre algun ressò d’origen humà a canvi, la frenada en sec li estalvia de forçar les cordes vocals. L’automòbil s’ha aturat davant d’una persiana que tanca un portal prou ample per empassar-se’l, i no ho fa fins que s’il•lumina el color verd d’un petit semàfor encastat a l’angle superior esquerra. Després de baixar per un pendent clivellat, la Sara s’adona que una mà recoberta per un guant blanc li obre la porta i la convida a sortir. La cara de sorpresa del gegant embolicat en un abric botonat amb excés és delatadora: s’ha adonat de seguida que es troba davant d’una dona, no pas del baró que surt invariablement del vehicle. La Sara, així que posa el segon peu a terra, esquiva el porter i arrenca a córrer cap endins del passadís, tan sobtadament que fa tardana qualsevol reacció, que ja ha aconseguit el pom de la porta del fons i es disposa a descobrir el perquè de tot plegat.
Acaba d’accedir a un saló grandiós que la meravella per la primmirada decoració que l’enlluerna: sota dues aranyes de vidre enormes que il•luminen l’espai, les parets folrades de moqueta carmesina amb motius de caixmir exagerats semblen embolcallar uns sofàs decimonònics de pell girada que gairebé l’encerclen. Però, més que aquests detalls ambientals de casa bona, són les ocupants dels sofàs qui la deixen sense parla: rosses, pèl-roges o morenes, els ulls blaus, verds o foscos es claven com dards en la figura de la Sara, alhora que ella no pot desviar la mirada d’unes finíssimes bates de setí que tapen discretament les pells sedoses d’uns cossos d’infart, teles vaporoses entreobertes que descobreixen veladament les fonts de plaer més atàviques. Quan el cervell de la Sara li envia un senyal de perill, ja és massa tard: uns braços fibrats la cenyeixen pel darrera i uns llavis molsuts li besen el clatell just quan començava a endevinar la sortida entre tant de luxe. Tenallada, nota unes dents incisives en el lòbul dret de la seva orella i una veu que li xiuxiueja: “deixa’t anar, provaràs la mel més dolça, unes sensacions que ni t’imagines”, mentre una mà furtiva se li escola per l’escot. Quan és a punt de fer anar el colze per etzibar un cop alliberador s’adona que és massa tard: la mà del seu capturador acaba de creuar la veta elàstica del seu tanga. Ara que ja ha descobert el motiu del silenci de tants d’homes, ha decidit pagar-los amb la mateixa moneda, que si ells han passat una bona estona, per què no hauria de fer-ho ella?

* * *

La Sara abandona el cotxe amb xofer en un descampat que reconeix de seguida. Camina uns minuts fins arribar a una entrada de metro, i una estona més tard ja és a casa seva, just quan comença a fer-se clar. Endinsa la clau al pany, la gira cap a l’esquerra i empeny la porta endins. No té temps de dir ni un bon dia, que en Miquel l’abraça a l’acte:
- Per fi, quin patir! I doncs, on eres? On has passat la nit? Que t’han fet mal? Si us plau, digues alguna cosa… - li fa amb un to d’angúnia que ella troba força aconseguit si seguim la comèdia.
- Estic bé, una mica atordida, però ja em passarà – i espera la següent pregunta amb tota la intenció.
- Però d’on surts? Si volies passar la nit fora de casa, m’ho hauries d’haver dit, no trobes? – i les paraules d’en Miquel van tintades d’una punta de recriminació.
- He agafat un taxi i ja no recordo res més… - i el mira directe a la cara, reivindicant una explicació. Ja està, ha llençat la bomba de profunditat que li confirmarà les seves sospites. En Miquel no pot aguantar-li la mirada: efectivament, la tensió muscular dels braços que l’estrenyien es rebaixa a l’acte, deixant-los caure com si alliberessin un pes d’allò més feixuc, com si el desarmessin d’una patacada inesperada, amb el cap cot i la mirada perduda. I, el que és més significatiu encara, el silenci d’en Miquel com a resposta, sense demanar cap més detall sobre la desaparició d’ella. La Sara se n’adona a l’acte, i respon el que ha tingut temps de meditar.
- No pateixis, que no ho escamparé. Heu decidit de callar oblidant-vos que, massa sovint, el silenci és més revelador que el més elaborat dels discursos.
Així que deixaren de repetir-se els incidents extraordinaris, la ciutat va anar oblidant el cas. De l’ensurt inicial generalitzat per uns segrests que no eren tals, es va passar a la indiferència, perquè no hi va haver mai una declaració oficial sobre l’aclariment del succés i la desmemoriada opinió pública ja tenia altres focus d’interès.

* * *

En Miquel obre la porta just per treure el cap i entra quan veu la resta de companys. Sense dir res, ja es respira en l’ambient un aire de derrota.
- Tu també, fill meu? – li demana el més bromista del grup. En Miquel assenteix.
- Benvingut al club – fa el més veterà, i el convida a seure amb la colla.
- M’he hagut de sentir de tot, bàsicament que sóc un viciat – engega en Miquel.
El grup mou afirmativament el cap amb una sincronicitat lloable.
- Mira que pensar que no ens descobririen, una mica beneitons sí que ho hem estat, tot i que el pla semblava perfecte – conclou el més jove recordant que era un dels socis fundadors de la sortida de paraigua. – Encara sort que havíem quedat entesos entre nosaltres de que, si la bòfia ens preguntava alguna cosa, negaríem que ens coneixem de fa temps. És clar que amb la teva dona fent de detectiu no hi comptàvem... Amb els taxistes conxorxes vam acordar que només agafarien homes amb gavardina i barret, els quals durien al lloc acordat sense ni creuar-se paraula a fi que aquests no fossin identificats ni per la veu, màxima discreció per no deixar cap rastre que ens delatés. Quedava clar que si algun client feia senyals de neguitejar-se, és perquè no era dels nostres, i aleshores el taxista canviaria el xip per tornar a començar la carrera com si res.
- Llàstima d’aquell que insistia en que visitéssim el picadero del seu cunyat després d’explicar-li el nostre pla. A mi m’hi va dur una nit, i ja podia cridar ous a vendre, quin cas de paio! – i l’anècdota trenca la mala maror del grup fent esclatar una xerinola que déu n’hi do.
- Ara que dius això, us haig de confessar una cosa, però m’heu de prometre que no direu res a ningú, que no sortirà d’aquestes quatre parets – fa en Miquel, resseguint-los amb la mirada. – La meva dona té moltes més ganes de gresca al llit des que va descobrir el que fèiem aquestes nits, i és un comportament tan benvingut com inesperat, que no hi veig el lligam entre el que hem fet i el sexe.
- Òndia, nano, quina sort! Tot està bé si acaba bé, oi? – se’n fot el col•lega més allunyat de la taula. – Bé, a mi m’ha passat el mateix, us ho dic amb tota sinceritat i... alegria! – les volutes del fum de tabac es recargolen per efecte de les ones sonores rialleres, que es veu que hi ha més agraciats al grup.
- I has provat de que tasti la nostra droga? Com més serem, més aviat sortirem dels números vermells, no us sembla? – i el que intervé fa l’ullet abans de tornar a riure.
- Aquí, de vermell, només hi ha el titot d’en Miquel! – la sortida d’emblanquinador del que no havia dit res encara acaba d’esvalotar el galliner. – Va, nois, tanquem l’episodi abans no se’ns faci massa tard. O voleu tornar a tenir problemes a casa?
No calia respondre, que els reunits es van situar en llurs posicions de combat i de la tabola es va passar a un silenci quasi absolut, només interromput pel so característic del repicar de la fusta contra ella mateixa. Les trobades nocturnes per a preparar la lliga per equips a consciència, resoldre el problema del dia plegats o fer un torneig de dotze hores ininterrompudes de partides llampec passaven a millor vida, però per a aquells amics no hi havia segrest que els tragués el vici dels escacs.

llpages
Tornar a dalt
Veure perfil de l'usuari Enviar missatge privat
Mostrar missatges d'anteriors:   
Publicar un tema nou   Respondre al tema    Índex del Fòrum de Escaquejant -> Relats Totes les hores són GMT + 1 Hora
Pàgina 1 de 1

 
Canviar a:  
No pots publicar nous temes en aquest fòrum
No pots respondre a temes en aquest fòrum
No pots editar els teus missatges en aquest fòrum
No pots esborrar els teus missatges aquest fòrum
No pots votar a les enquestes en aquest fòrum



smartBlue Style © 2002 Smartor
Powered by phpBB 2.0.11 © 2001, 2002 phpBB Group