Escaquejant Escaquejant
Escaquejant
 
FAQ :: Buscar :: Llista de Membres :: Grups d'Usuaris :: Registrar-se
Perfil :: Inicia una sessió per veure els teus missatges privats :: Iniciar Sessió (amb usuari/password d'escaquejant.com)

Celestí

 
Publicar un tema nou   Respondre al tema    Índex del Fòrum de Escaquejant -> Relats
Veure tema anterior :: Veure tema següent  
Autor Missatge
llpages



Registrat: 13 Des 2005
Missatges: 302

MissatgePublicat: Dt Oct 21, 2014 9:03 pm    Assumpte: Celestí Respondre citant

Quan l’ànima es separà del cos, en Celestí s’adonà que no s’havia fet justícia al seu nom. Qui el rebé no duia ni la barba llarga ni les claus a la mà: feia cara de barbamec i acaronava un colom que el mirava de reüll.
- Que sóc als llimbs? No pot ser! – Si el punxen no li treuen sang, el que és un disbarat donat el seu estat eteri.
- Això és el que consta aquí. Sense batejar, de patac als llimbs! – replicà convençut.
- I fins quan se suposa que haig d’estar en aquest estat d’indefinició? Aquí sóc ben sol jo! Amb les ganes que tenia de veure els pares, al Cel siguin!
- Fins al Dia del Judici Final no es decidirà res de res – informà amb cara de cansament, que n’estava tip i cuit de tanta ignorància en les darreres generacions de traspassats.
- I cada quan es celebra, aquesta final? – i en veure que a l’àngel per poc no l’han de refer, i sentint al clatell el bec amenaçador del colom, replicà de seguida – Ah, sí! Ara ho recordo, perdoni, que sóc un desmemoriat. Fet i fotut, estic presoner fins a la fi del món, m’equivoco?
L’àngel mogué el cap afirmativament, mentre les seves ales penjaven pansides (no pas les del colom, ben esteses, senyal inequívoca de malastrugança).
- I no hi ha alternativa? Vull dir si hi ha cap manera d’accelerar el procés de transició – feu en Celestí, que no es resignava a un destí tan poc sobirà.
- Només els Pares de l’Església van aconseguir l’eternitat en rebre la visita de Nostre Senyor Jesucrist i foren salvats de la ignomínia de no haver estat batejats, que no es mereixien aquest estat teològicament degradant pel fet inamovible d’haver nascut abans que Jesús.
- I com es pot aconseguir una visita com aquesta? Cal apuntar-se a alguna llista d’espera? – el to desesperat deixà indiferent al seu interlocutor, avesat als nouvinguts que encara no s’havien acostumat a la parsimònia del més enllà.
- No us escarrasseu, que només si convertíssiu a la vertadera fe algun dels presents en podríem parlar, i no sé si ni així ... – i amb un moviment de mà li feu entendre que circulés, que no tenia tot el dia per atendre’l i la cua d’accés s’havia allargat excessivament. Una picossejada de l’au de companyia al bell mig del pavelló auditiu del nouvingut va accelerar l’ordre de marxa.
En Celestí, avesat a una activitat frenètica durant la seva etapa de mortal, no sabia com fer passar el temps. I com que sempre havia estat envoltat de gent, que el treball en equip era el seu fort, no volia de cap manera isolar-se en una torre d’ivori com si fos un anacoreta. Aleshores li vingué al cap la seva afició als escacs, que tantes bones estones li regalà en vida: emoció en la lluita sobre l’escaquer, companyonia en tot el que l’envoltava. I si trobés algú per fer una partideta?
- Li agraden els escacs? – Escollí un home amb cara de bona persona, a l’atzar, per provar d’entrada.
- Els escacs són massa seriosos per ser un joc, massa frívols per ser una ciència – i li girà la cara, capficat en un llibre que duia a les mans.
En Celestí va quedar tan sorprès d’aquesta sentència, seguit del rebuig instantani, que la memòria li sortí al pas amb una dada sorprenent: això no ho va dir el famós novel•lista francès Gustave Flaubert, el cèlebre autor de “Madame Bovary”?
Canvià de tàctica per abordar el següent futurible contrincant.
- Em dic Celestí, i tinc una proposta per a vostè – li etzibà sense anestèsia, palplantant-se davant d’ell.
- Scott, Walter Scott, escriptor per a servir-lo. En què el puc ajudar? – el to de veu, tan exquisidament educat, era a les antípodes del seu predecessor en l’enquesta.
- Vostè és l’autor d’”Ivanhoe”, m’equivoco? De nen, era el meu llibre de capçalera preferit! I si li agradava l’Edat Mitjana, ben segur que no li faria res de jugar una partida d’escacs amb mi, m’equivoco? – tirà pel dret, engrescat prematurament.
- Puc afirmar amb seguretat que els escacs són un trist malbaratament de cervells, no ho oblidi! – i girà cua tan de pressa que no li dóna l’opció de dir res més.
En Celestí començà a pensar si no seria vist com un empestat després del fracàs dels dos primers intents de trobar un rival. Però no defallí, ara ja no li venia d’un dia, que d’estones n’hi havia per donar i per vendre.
- Fa una simultània? - i somrigué mentre quasi aturà, amb el tauler i les peces parades a les seves mans, la parella que s’acostava agafats de bracet.
- Escolti jove! Com gosa! Els escacs són una activitat a la qual es dediquen alguns estúpids per fer-se creure que són intel•ligents, són un ximpleria per a convèncer als mandrosos que estan fent alguna cosa molt profunda, quan en realitat estan perdent el temps. Queda clar? Marxem, Òscar, allunyem-nos d’aquesta desgraciada víctima – i just abans de donar-li l’esquena, el tal Òscar li xerrà a cau d’orella a en Celestí “Si vols destruir un home, ensenya-li a jugar als escacs, cregui’m”.
Encara no els havia perdut de vista que li vingué al cap el nom de qui mantenia aquesta opinió tan negativa: George Bernard Shaw, dramaturg i crític literari irlandès, autor de “Pigmalió”, obra de to humorístic que critica l'encarcarament classista de la societat britànica. I l’altre no podia ser altre que Òscar Wilde, també dramaturg i escriptor irlandès. Per què aquesta reacció tan furibunda a una proposta tan senzilla?
La seva propera temptativa fou un individu d’aspecte tan seriós que li semblà del tot incapaç de fer-li una sortida de paraigües.
- Una partida d’escacs? I ja sap que cap jugador d’escacs dorm bé? Jo estic gaudint de l’eternitat, i vull fer-ho sense que res ni cap persona pertorbi la meva pau. Ah, i tant de gust, em dic H.G. Wells.
H.G. Wells? No era un escriptor anglès molt conegut per les seves novel•les de ciència ficció, entre les que destaca “La guerra dels mons”? No se’n sap a venir, com pot ser que només ensopegui amb lletraferits del segle XIX? I tots unànimes en dir pestes del joc de reis!
- El senyor és...? – feu en Celestí, optant per una introducció que li estalviés respostes desagradables d’entrada.
- Sir Henry Campbell-Bannerman, polític britànic, líder del Partit Liberal i primer ministre del Regne Unit, per servir-lo. Vostè és...?
- Polític! Aleshores a vostè les paraules estratègia i tàctica li deuen ser familiars, no? Li agrada jugar als escacs? – i perdé el to prudent que tan bé li havia funcionat d’entrada.
- Jove, els escacs no són un joc sinó una malaltia! Si ara em permet, tinc molt feina per endavant - i amb una lleu inclinació de cap es feu fonedís.
Desesperat, decidí de fer un repòs a la seva iniciativa, infructuosa de totes, totes.
- L’he estat observant, ja em perdonarà la indiscreció. No hauria d’oblidar que els escacs han estat sempre i no poden ser altra cosa que un passatemps. Paul Morphy per servir-lo, o sigui que pot iniciar l’obertura quan vulgui – i encaixaren les mans.
Paul Morphy! El que fou un prodigi dels escacs i considerat el millor jugador del món d’aleshores. Com un llampec sobtat en la foscor, a en Celestí se li obrí el cel en sentir aquesta proposta. “Ja ho tinc!”, pensà per dins.
- Abans de jugar, em podríeu fer un favor? Us asseguro que, si reeixiu, en podrem fer moltes, de partides! – i li explicà el seu pla fil per randa.


* * *

L’àngel que acaronava el colom va sortir del seu son lleuger i es trobà amb un grupet de vuit persones, amb aquell pesat d’en Celestí al capdavant. No va tenir temps d’obrir la boca, que se li avançà:
- Volem ser batejats – i els seguidors feren un cop de cap afirmatiu, tan ben sincronitzat com en una coral.
El colom aixecà el vol, amb el propòsit de trobar una branca d’olivera (si penseu que així el símbol de la pau planaria per sobre de la trobada d’incert esdevenidor, seguiu llegint si us plau). La cara del porter era el viu reflex de l’astorament. No calia que digués res més, en Celestí obrí foc a l’acte.
- No era condició necessària i suficient per sortir dels llimbs i anar cap el Cel? Doncs aquí teniu una colla de convençuts – i ara sí que la pilota era a l’altre camp. El to decidit del portaveu irritaren l’au, temptada a fer un vol rasant cap a la seva testa a fi que la branca d’olivera impactés i rebaixés així les ínfules insolents del pretensiós sol•licitant (per sort, fallà el cop, quedant-se sense element atacant ni adjectius feridors cap a l’enemic).
- Protestants a favor d’un baptisme catòlic? Heu fet una feina titànica, senyor Celestí! Per part meva, res a objectar, us podeu presentar ara mateix davant de Sant Pere, qui ha de donar el vist-i-plau final – i allargà la mà per a permetre que el colom, xafarot i torracollons, s’hi posés.
I la comitiva, incrèdula, creuà la sortida dels llimbs. Ho feren en silenci i posant bona cara, que aquesta era la consigna, no aixecar cap sospita.
La figura del representant de Déu a la Terra s’anava dibuixant nítidament a mesura que s’hi atansaven.
- Aquest és un afer de gran volada, no estic autoritzat a emetre un veredicte, això ha de venir de més amunt. Torneu d’aquí uns anys, aleshores ja us direm alguna cosa – negà Sant Pere, que això de negar era el seu fort.
- Anys? Això és inadmissible! – saltà des de la primera fila en Bernard Shaw – Que passa cada dia que els protestants es converteixin al catolicisme? No hauríeu de ser més receptius a fer nous adeptes?
- Encara hem d’abaixar més el cap? No n’hi ha prou amb el nostre compromís? Aquesta altivesa se us pot tornar en contra, tingueu-ho present... – rematà en Wilde, ofès com una mala cosa.
- Nosaltres hem passat per una transformació personal, per què cal més avaluació? Que potser diem mentida? – assenyalà en Wells.
- Deixem-ho córrer, no paga la pena – digué en Campbell – Només m’avinc a una política fonamentada en el diàleg, d’imposicions a la força ja n’és la història plena!
Les reflexions en veu alta s’anaren succeint, el to de protesta anava en augment, fins que una llum encegadora il•luminà els aspirants a ingressar al Regne del Cel, i ho feu tan intensament que aturà en sec l’allau de reclamacions.
- Què és aquest rebombori? – retronà la Veu que tot ho veu; al colom, escàpol del seu amo de tan atret per a saber la sort dels rebels, li caigué la branqueta d’olivera de la boca (per coherència amb la cronologia dels fets, aclarim que l’au s’havia rearmat amb intencions no precisament pacífiques).
- Perdoneu, oh Altíssim! Aquestes ànimes volen entrar al Paradís des dels Llimbs com aquell que canvia de camisa, desoint els tràmits avaluadors inel•ludibles de tot procés – es defensà Pere.
- Celestí, què has promès a aquesta colla? T’ho demano perquè jo ja ho sé, però vull sentir la veritat sortint dels teus llavis – anant per feina, un xic mosca de la temptativa de prendre-li el pèl. El colom picotejà l’única oliva que rescatà de la branqueta, convençut de que la pau s’havia convertit en una quimera.
En Celestí empassà en veure’s perdut, que una cosa era engalipar qui vetlla per l’entrada al Cel i una molt altra pretendre enganyar el Totpoderós.
- Poder jugar als escacs amb els grans mestres de tots els temps, la majoria dels quals es troben absents als Llimbs perquè ja gaudeixen dels plaers de la nova vida.
- Ara t’escolto, Celestí, ara t’escolto. Aquí no hi ha acte de fe, ni de penediment, ni de contrició! Els escacs és l’única cosa que us mou, m’equivoco? – els fets clamaven al cel, o sigui, allà mateix.
- Però hi ha hagut una conversió, oh Senyor! Abans renegaven dels escacs, titllant-lo de joc de pobres d’esperit, entre d’altres insults, i ara es deleixen per practicar-lo a tota hora – l’atac és la millor defensa.
- I com heu assolit aquest prodigi? – era Sant Pere qui no veia clar.
- Deixeu-me que respongui per ell, Senyor – qui parlà fou Paul Morphy – Aquests grans literats del segle dinou deien pestes dels escacs perquè no dominaven el joc al mateix nivell que les paraules, i això, amb un ego tan inflamat com el d’un intel•lectual, els coïa per dins de tal manera que preferien renegar d’aquest passatemps. Jo els he ensenyat les beceroles de la tàctica i l’estratègia que mena a la victòria, i ells s’han abellit a col•laborar perquè no havien caigut en un detall fonamental: el temps!
- El temps? – respongué en veu alta Sant Pere, que ja veia que tornaria a cantar el gall i ell seguiria “in albis”.
- Sí, Senyor, el temps, un bé tan escàs en la nostra vida terrenal que ens passa com un sospir, mentre que n’hi tant a l’eternitat que no l’acabarem. Un cop morts, la mesura del temps s’ha convertit en un oxímoron, perquè ara ja no hi ha ni principi ni fi, estem en una eternitat que podem omplir cada dia com vulguem, que hi ha temps per a tot. Ells han vist que poden seguir conreant la literatura de qualitat i millorar de mica en mica en els escacs, que ja no cal pensar en si el cervell ens rutlla pitjor amb els anys, ara els dies ja no tenen sentit. Una vegada van adonar-se que el meu raonament era encertat, s’aveniren a rebre classes sota el meu mestratge i, en comprovar la ràpida millora en el seu nivell de joc, cada cop els resultava més difícil trobar rivals de prou alçada que estiguessin condemnats als llimbs com ells. Si volien progressar havien d’anar a una altra banda, d’aquí llur interès en un Cel atapeït de bons jugadors d’escacs. I si havien de passar per una conversió espiritual, doncs endavant i crits, que el cuc d’aquest joc és un verí que té molt mala cura.
Després d’aquesta perorada, Déu Nostre Senyor es sentí cofat d’haver parit un ésser humà tan entenimentat com aquell Morphy. Però encara volia que en Celestí passés una darrera prova abans d’accedir als desitjos d’aquell grupet d’eixelebrats.
- Celestí, ara és el teu torn. Digues-me, quan jugaves en la teva vida terrenal, què hauries preferit, una reina al llit o bé una dama a l’escaquer? – a fe de Déu que això d’embolicar la troca a la humanitat era el seu fort.
La ment d’en Celestí va quedar en blanc per uns segons que se li feren interminables, fins que el que li passà pel magí li sortí per la boca com un estirabot surrealista:
- Depèn de la posició, Senyor Meu, depèn de la posició.
La sortida de to va arrencar una riallada tan forta en Déu Nostre Senyor, que ben segur que la Terra va trontollar com el pitjor dels terratrèmols, de tan potent com va ressonar a les oïdes dels presents. Ni cal dir que van accedir a la vida eterna per la porta gran, posant verd d’enveja el colom dels llimbs, qui retornà amb el seu amo jurant i perjurant que aprendria a jugar als escacs per si, quan fes acte de presència el proper babau tocacampanes descontent del seu destí a l’altre món, també formés part dels tocats del bolet pel noble joc.

llpages

Dedicat a Antonio Gude, gran divulgador.
Tornar a dalt
Veure perfil de l'usuari Enviar missatge privat
Mostrar missatges d'anteriors:   
Publicar un tema nou   Respondre al tema    Índex del Fòrum de Escaquejant -> Relats Totes les hores són GMT + 1 Hora
Pàgina 1 de 1

 
Canviar a:  
No pots publicar nous temes en aquest fòrum
No pots respondre a temes en aquest fòrum
No pots editar els teus missatges en aquest fòrum
No pots esborrar els teus missatges aquest fòrum
No pots votar a les enquestes en aquest fòrum



smartBlue Style © 2002 Smartor
Powered by phpBB 2.0.11 © 2001, 2002 phpBB Group