Escaquejant Escaquejant
Escaquejant
 
FAQ :: Buscar :: Llista de Membres :: Grups d'Usuaris :: Registrar-se
Perfil :: Inicia una sessió per veure els teus missatges privats :: Iniciar Sessió (amb usuari/password d'escaquejant.com)

Conte trenta-vuitè

 
Publicar un tema nou   Respondre al tema    Índex del Fòrum de Escaquejant -> Relats
Veure tema anterior :: Veure tema següent  
Autor Missatge
llpages



Registrat: 13 Des 2005
Missatges: 302

MissatgePublicat: Dg Mai 03, 2009 12:07 am    Assumpte: Conte trenta-vuitè Respondre citant

La deessa Caïssa, cansada del paparra d’en Ares, que es dedicava a anar-li al darrera com les abelles a la mel, va decidir d’entretenir-lo amb un regal sorprenent per treure-se’l de sobre: un joc bèl•lic per al déu de la guerra? Venint d’una grega, no se’n malfiaria?
- Seràs una artilleria potent i abassegadora, que s'emportarà per davant tot el que pugui oferir la més mínima resistència a assolir l’objectiu – raonà ella impulsivament mentre de les seves mans començava a prendre forma la primera peça.
- D’acord, però només ho faré movent-me amunt i avall per les columnes, i a dreta i a esquerra per les files de tot l’escaquer – replicà la figura incipient. I així nasqué la torre.
La peça següent volia que reproduís una cavalleria capaç de les ràtzies més letals en el camp enemic, amb maniobres llampec inesperades que desconcertessin al rival.
- Aleshores, per què no fas que em mogui dues caselles en la mateixa direcció i la següent en direcció perpendicular a l'anterior? Aquest moviment descol•loca al més expert estrateg – suggerí el nasciturus. I així sorgí el cavall.
A continuació, Caïssa va adonar-se que necessitava d’un servei d'espionatge competent, que pogués infiltrar-se en camp enemic i assabentar-se de tot el que s'estava coent en l'estratègia rival.
- El més raonable és que em mogui per les diagonals, per vies diferents als de la torre i així no ens fem nosa; a més, quan xiuxiuegem, bé que ho fem de gairell, mai de cara, oi? – va proposar l’enginyós nounat.
- Em sembla bé, i faré una figura de cada color, una per a les diagonals blanques i una altra per a les negres. - i així fou com s'originà l’alfil. Si hi havia dos alfils, a fi d’equilibrar les forces, va considerar de fer una rèplica de la torre i una altra del cavall.
Caïssa seguia capficada en idear una peça multidisciplinar, que reunís el bo i millor del que havia fet fins ara, sense còpies, quelcom únic i irrepetible, la pèrdua de la qual suposés un cop quasi mortal per al bàndol que la perdés unilateralment sense compensació possible.
- Si reuneixes la torre i l'alfil en una sola peça, arribaré com un llampec a tots els racons del tauler, i seré tan letal com difícil de caçar. Duré una empenta que farà mitja por! - I la dama feu acte de presència en l'univers dels escacs. Però el suggeriment no s’aturà aquí.
- Ah, m'oblidava! Has pensat en els meus servents? Els vull valents, que no reculin davant de res! – va continuar la decidida veu femenina amb ínfules aristocràtiques.
- Ep, mestra! A mi no em fa res de ser el més petit de tots, però si resulta que ens movem sempre cap endavant i només podem atacar en diagonal, serem tan vulnerables que caldrà que ens multipliquem si no volem desaparèixer com si res. Exigeixo pel cap baix un representant per a cada creació anterior! – va reivindicar una figureta de cap rodó i alçada minúscula. I els peons van entrar en escena.
Per últim, calia algú que manés aquest exèrcit, la mort del qual suposés la derrota del seu bàndol i la fi del joc. És clar que no calia pensar gaire en el seu valor: incalculable.
- Bé, bé, no cal que m'afalagueu tant, senyora deessa, que si em feu enrojolar em desconcerteu de la meva feixuga tasca directora. Com podeu suposar, jo també exigeixo fer ús dels meus privilegis reials: vull reunir el bo i millor de la torre, el cavall, l’alfil, la dama i el peó plegats, faltaria més!
Caïssa, que va detectar de seguida que havia donat vida a un fatxenda cregut i orgullós, va puntualitzar:
- De cap manera! Si he negat aquest privilegi a la dama, ara no se’l concediré a un capsigrany com tu, per més sobirà que sigui! A més, no vull que el joc s’acabi de seguida pel simple fet que surtis arrauxat i descobert al camp de batalla i siguis el blanc preferit de l’enemic. Per això, et mouràs com la dama però no més enllà de les caselles immediates que t'envolten.- I el Rei completà el joc amb el seu posat d’autosuficient.
Seguidament Caïssa va situar totes les peces a les seves posicions d’origen. Es frissava per veure com evolucionaria tot en una partida. Per a aquest fi, va fer ús d’un humà que feia estona que seguia encuriosit tot el procés creatiu, no sense fer-li abans cinc cèntims de com es movien les peces i de quatre consells generals.
La partida no va tenir gaire història. És fàcil d’endevinar el resultat final: victòria inapel•lable de la deessa. Quan el monarca del jugador humà s’inclinà en senyal de rendició, Caïssa va demanar al seu oponent:
- Què t’ha semblat? Creus que és un joc prou entretingut? – mentre esperava el més ensucrat dels afalagaments, cofada per la victòria (els deus humils no existeixen ni als contes!).
- Benvolguda Senyora, aquest joc reflecteix la vida! El que li succeeix al rei és el que ens passa a tots i a cadascun dels humans: neixem homes i vivim tranquilament com a homes dins de les nostres llars fins que ens fem adults, com el rei durant l’obertura, el qual observa l'evolució dels seus subordinats rapapat des del seu enroc, mentre aquests es posicionen de la millor manera possible en iniciar-se la partida. És el rei i s’inicia com a tal, què carai. Després abandonem el niu i ens llancem al món, treballant de sol a sol per dur el menjar a taula, deixant-nos la pell com ho fan el cavall, l’alfil o la torre al joc mig, una fase d’activitat efervescent en la qual comencen a caure peces fruit de la lluita aferrissada i el rei es veu obligat a un protagonisme creixent si vol el triomf. (La dona, talment com fa la dama, va a la seva bola i mana sense fer soroll, què us haig d’explicar...). Quan ens jubilem, aleshores anem de bòlit darrera els néts amb ganes de veure’ls créixer alts i forts i convertits en homes de bé, de la mateixa manera que el rei s’envolta dels seus peons en el final i vol fer-los pujar amunt, sempre amunt i aconseguir de coronar-ne algun.
Aquest joc m’obliga a prendre les decisions que considero més encertades, em força a arriscar-me després d’un càlcul que crec precís, a fer sacrificis si vull assolir una posició millor i cada moviment, per més minúscul que sembli, té una repercussió gran al llarg de tota la partida, exactament com passa durant la nostra existència. Em fa sentir amo del meu propi destí, amb poc marge per a l’atzar, si em perdoneu la gosadia, oh deessa. Fa una altra partideta? – contestà l’humà d’una tirada.
Caïssa va quedar tan parada de la intel•ligent resposta que va prendre una decisió salomònica:
- Has parlat tan bé que te’l regalo, amb la condició que comparteixis aquest joc amb els teus. Qui sap si, practicant-lo, en treureu alguna lliçó que us faci més savis i més grans – i marxà convençuda de que el seu obsequi seria el complement perfecte al present de Prometeu als humans: el foc els escalfaria els peus, i els escacs, el cap.
El que no s’imaginava Caïssa és que la suposada persona de carn i ossos a qui havia derrotat no era altre que el seu pretendent Ares disfressat, un vell truc d’apropament cap a l’estimada quan l’estimat no se sent correspost (a ella no li va fer ni fred ni calor assabentar-se de l’engany, al cap i a la fi havia aconseguit el seu propòsit d’allunyar-lo). Ares, fascinat amb els escacs, va dur-lo secretament fins als déus, amb efectes del tot inesperats: a partir d’aquell moment, Zeus i companyia van canalitzar les seves inacabables picabaralles a través de les partides que es jugaven sobre les seixanta-quatre caselles, enlloc de fer servir als desgraciats humans com a titelles que reproduïen fidelment a la Terra tots els malentesos que succeïen a l’Olimp. La humanitat no recordava un període de treva tan llarg en el temps com el d’aleshores gràcies a l’inofensiu entreteniment dels deus, una pau molt més valuosa que el més enginyós dels jocs. Ah, i si els homes recomençaven alguna guerra, aquesta no s’allargava més que el temps que tardaven els déus en localitzar la peça perduda entre els núvols d’allà dalt (font de renovades disputes) i la tornaven a posar al seu lloc per a una nova partida.

llpages
Tornar a dalt
Veure perfil de l'usuari Enviar missatge privat
Mostrar missatges d'anteriors:   
Publicar un tema nou   Respondre al tema    Índex del Fòrum de Escaquejant -> Relats Totes les hores són GMT + 1 Hora
Pàgina 1 de 1

 
Canviar a:  
No pots publicar nous temes en aquest fòrum
No pots respondre a temes en aquest fòrum
No pots editar els teus missatges en aquest fòrum
No pots esborrar els teus missatges aquest fòrum
No pots votar a les enquestes en aquest fòrum



smartBlue Style © 2002 Smartor
Powered by phpBB 2.0.11 © 2001, 2002 phpBB Group